Cristina Gironès Martín
Júlia Massagué
Lucía Franco de Paz

La Paula té 18 anys i ha començat aquest any la universitat. D’un any a un altre la seva vida ha canviat per complet perquè ha començat  a viure tal i com se sent: una dona.

No ha estat res nou ni sobtat per a ella, amb “7 o 8 anys ja ho sabia” i va ser amb 13 anys que va començar a mirar vídeos a Internet per informar-se. “Ara amb distància, puc assegurar que ho tenia clar des de petita”. El camí no ha estat fàcil, però ara comença a sentir-se a gust amb ella mateixa. Tot i això, encara hi ha entrebancs: ha hagut de recórrer a una campanya a change.org per tal que la universitat li canviés el nom a les llistes de classe. Allà on estudia encara no hi ha un protocol contra la lgtbifòbia per gestionar aquest casos.

Experiència personal

Com vas viure la teva infància i adolescència?

Va ser molt dura perquè els meus companys de classe em feien bullying, tant físic com psicològic, perquè em comportava com una noia. Vaig optar per la via d’actuar com representa que ho havia de fer perquè em deixessin en pau. 

Vas rebre algun tipus d’ajuda per part de l’escola?

No. Només recordo una professora que va voler ajudar-me. Jo estava sempre en una cantonada de la classe, sense parlar amb ningú. Ella em va fer sortir a la pissarra i va voler demostrar als meus companys que jo no era una merda. 

Quan vas decidir fer el pas de fer-ho públic?

Aquest estiu, quan vaig fer els 18 anys. No ho vaig fer abans perquè, si em feien bullying sense admetre-ho, imagineu-vos si ho hagués admès.
He començat la universitat sent el que sóc. Ho vaig dir pel grup de whatsapp de classe abans de començar el curs i des del primer dia tothom em tracta en femení. Han reaccionat molt bé.

AQUI 2
La Paula a la glorieta de la transsexual Sónia, al parc de la Ciutadella

 

La campanya a change.org

Relacionat amb la campanya de change.org que vas iniciar a la Universitat Pompeu Fabra per canviar-te de nom, ens pots explicar quines dificultats vas tenir?

Abans de començar la universitat vaig parlar amb el rector, amb el degà de la meva facultat, i amb secretaria. Només em van donar llargues pel tràmit del canvi de nom. Em van dir que m’havien de posar el nom del DNI; que no es podia canviar. Al nadal em vaig llegir la legislació sobre LGTBI+ i me’n vaig adonar que era una obligació per llei. Ho vaig enviar a secretaria acadèmica, juntament amb la campanya del change i una carta de la meva endocrina. Tot es va solucionar de cop. Quan els vaig ensenyar que els podien sancionar, quan els vaig “amenaçar”, em van fer cas. Abans només m’havien marejat i negat la possibilitat del canvi de nom a les llistes de classe.

“Cada persona és lliure, cada persona sap què vol realment”

Com vas decidir dur a terme la campanya? T’esperaves tant de suport?

Vaig llegir que ja s’havien engegat campanyes similars, i que havien funcionat. Em vaig preguntar “i per què jo no ho puc fer?”. A més, volia demostrar a la universitat que no era un cas aïllat, que estava fermament convençuda de canviar-me el nom; però ho volia fer pacíficament. I no, no m’esperava el suport que vaig tenir. Ni de bon tros. Tenia al cap unes 100 signatures per part del meu cercle d’amics però he passat de les 200.

Canvi físic

Quan vas començar el tractament hormonal? Com t’està afectant en l’àmbit físic i emocional?

El vaig començar el 16 de novembre; porto menys de 3 mesos. En l’aspecte emocional, em sento inestable. Estic bé i de sobte em desanimo. En l’aspecte físic, m’està canviant tot. La pell, la conformació òssia i muscular… 

A vegades són els metges qui valoren si et pots hormonar o no. Creus que és encertat?

És dolent. Perquè el que fas és dir “tu ets apte, tu no ets apte”. Si ho penses crea frustració. Jo he conegut persones que s’han arribat a suïcidar perquè no els hi han receptat les hormones. Penso que cada persona és lliure, cada persona sap què vol realment. 

En el teu cas com va ser?

Jo segueixo el tractament a un CAP, Trànsit, que em van receptar les hormones sense prèvia avaluació psicològica. També existeix el Clínic, que està especialitzat en el tema, però hi ha psiquiatres que, en el cas que no encaixis en els cànons, en els rols de gènere, no et receptaran el tractament. Volen un determinat prototip de persona trans, que s’inclogui en la masculinitat o la feminitat.

Creus que aquest és necessari perquè una persona trans sigui feliç?

No, en absolut. Conec a molta gent trans que no vol hormonar-se perquè ha après a acceptar el seu cos de naixement. A més, començar amb les hormones és un canvi brutal de vida, i hi ha qui decideix no fer el pas. Depèn de cada persona.

“Crec que costa tant d’acceptar la transsexualitat perquè sortim de la norma del binarisme home-dona, trenquem els esquemes”

Tu perquè vas decidir fer el tractament hormonal?

Necessitava un canvi de cos, sentia moltíssima disfòria. A més, amb les hormones acabes feminitzant-te. El canvi és molt més visible i acaben reconeixent-te com una noia. En canvi, si no les prens possiblement et seguiran reconeixent com un noi. 

Creus que les operacions de canvi de sexe són el pas final?

Cadascú ho sent a la seva manera. Per moltes persones el pas final és hormonar-se, per d’altres és operar-se i per altres és la integració a la societat.

L’acceptació social

Està acceptat ser trans en la societat d’avui en dia?

No, no ho crec. Hi ha molts prejudicis. Quan penses en la paraula “transsexual”, et ve al cap una dona trans de 40 anys, de faccions masculines i amb vestit. Però no. Hi ha molts matisos. Existeixen els transsexuals, els transgènere… Crec que costa tant d’acceptar perquè sortim de la norma del binarisme home-dona. Trenquem els esquemes.

Creus que les dones trans pateixen una doble marginació pel fet de ser trans i pel fet de ser dones?

Sí. Patim transfòbia i patim masclisme. És per això que s’intenta passar com una dona normal i corrent, feminitzar el màxim, per això n’hi ha tantes que s’operen la cara, els pòmuls, la mandíbula, la nou… Perquè no es noti. Com més tard comencis les hormones, menys canvis tindràs. I si tens menys canvis, hi ha més possibilitats que s’adonin que ets trans. I com més t’assimiles físicament a una dona menys problemes tens.

“Jo no considero que tingui cap problema mental, simplement que el meu gènere no es correspon amb el meu sexe assignat al néixer”

Quines mesures creus que s’haurien de prendre per normalitzar la transsexualitat?

Primer, no tractar-la com una malaltia mental. Perquè jo no considero que tingui cap problema mental per ser trans, simplement que el meu gènere no es correspon amb el meu sexe assignat al néixer. I després fer un DNI provisional, perquè sempre tenim problemes. “No concorda la foto… Ets tu?”. Jo ja he tingut problemes amb això i només fa 3 mesos que prenc hormones.