Cristina Gironès Martín

El passat dimecres 2 de març, la sala de graus del Campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra estava plena a vessar. S’organitzava una xerrada/debat sobre els reptes de la dona treballadora al segle XXI, anomenada “DONES: si no és ara, quan?”.

Comptava amb les ponències d’Anna Mercadé, Josefa Yzuel, Rosa María Calaf i Tània Verge (en substitució de Laura Borràs i Marina Subirats, que no van poder assistir-hi). Aquest acte estava encarat a començar a visibilitzar el 8 de març a la Universitat, i el van organitzar UPFeMale, UPF Igualtat i Muses amb Traça, conjuntament.

La xerrada va girar entorn de dos eixos principals: la impossibilitat de conciliar la vida laboral i la familiar, i la segregació, horitzontal i vertical, de la dona a les empreses.

Lideratge a la societat capitalista: la bretxa salarial, l’efecte mirall i el sostre de vidre

Calaf, primera reportera de política internacional a l’Estat espanyol, va encetar el debat explicant experiències pròpies sobre les dificultats que es va trobar al món del periodisme quan aquest era eminentment masculí. Va posar èmfasi al fet que, tot i que la facultat de periodisme era majoritàriament femenina, els llocs de poder els seguien ocupant homes. “Estem parlant del sostre de vidre, és allò amb el que es troba la dona a l’edat de formar una família, quan, alhora, està en ple auge professional”.

Actualment, el lideratge empresarial és masculí. L’home és més ben vist per ocupar els llocs de poder, fet provocat per la societat patriarcal i pels prejudicis sobre els rols de gènere i les característiques implícites en la masculinitat. A més, el líder, a l’hora d’adjudicar el seu propi lloc a una nova persona, utilitza l’efecte mirall: busca un subjecte que s’assembli a ell.

Anna Mercadé: “Al pati de les escoles, són els nens que controlen l’espai. Ells juguen a futbol mentre les noies estan assegudes a un racó.”

Muses amb Traça va mostrar un gràfic que comparava els salaris d’homes i dones al 2015. Les dades eren contundents: la desigualtat havia augmentat respecte de l’any anterior, i se situava a un 19% mensual. La bretxa salarial és, doncs, una realitat. Mercadé, directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia, va remarcar que havien identificat un nou subjecte de pobresa: la dona llicenciada amb fills. Es tracta d’un perfil de dona, monoparental i amb estudis superiors.

IMG_6136
Muses amb traça i UPFemale a l’esquerra de la foto. Les ponents al centre.

La difícil conciliació entre la vida familiar i la laboral, i la segregació horitzontal

Les dones, en el moment d’auge professional, als 30-35 anys, es troben amb un problema real: han d’escollir entre la vida familiar i la laboral, ja que la conciliació entre ambdues és pràcticament impossible. El mercat capitalista s’ha organitzat a imatge i forma, i a partir dels interessos masculins; segons el seu cicle de vida. A més, a les dones se’ls ha adjudicat socialment el rol de cures de fills, pares i persones amb discapacitat. Han de fer-se càrrec de persones dependents. El desavantatge per tal d’accedir als llocs de lideratge és molt pronunciat.

Tània Verge: “Ens queda molt, institucionalment, per arribar a la igualtat formal; però encara ens queda més, socialment, per la igualtat efectiva.”

“La segregació és vertical, però també horitzontal”, va dir Yzuel, primera catedràtica en física de l’Estat Espanyol. “És cert que les dones no poden accedir a la cúpula de poder, però el problema també es troba que hi ha molt poques dones que ens sentim atretes per les carreres de ciències, per exemple”. Així, l’estigmatització és fàcil: la dona ha de ser professora o infermera, i no pot accedir a cap lloc de poder. La segregació és múltiple.

Post masclisme i neomasclisme, un problema dels millenials

Als anys 70, amb la transició espanyola, es va aconseguir desmobilitzar el moviment feminista creant òrgans institucionals per tal de controlar la violència masclista i les desigualtats. Tot i així, segons Mercadé “va ser una forma d’invisibilitzar la societat patriarcal en què vivim, la manera que calléssim”.

Actualment, el masclisme i els rols de gènere són el pa de cada dia en les relacions sexo-afectives dels adolescents, la generació millenial. Les noies accepten el control per part de les seves parelles, i entenen l’estimació com a possessió. “El pas enrere és clar, les mares són conscients del que passa. La televisió ha venut un model d’home i dona, de relació d’amor romàntic, que els adolescents s’han fet seu”, critica Calaf.

A més, les dones apoderades sovint són sexualitzades per tal de deslegitimar-les. Se les jutja pel que són i no pel que fan. “Només cal veure els còmics. Les heroïnes sempre tenen els trets sexuals portats a l’extrem. Venen un producte als homes”, seguia. La cosificació i la pressió estètica són greus problemes que cal enfrontar actualment, ja que són els mateixos joves que perpetuen el masclisme. “S’ha creat un pensament únic, i cal sortir-ne essent crítiques”, va concloure Tània Verge.

Rosa M. Calaf: “Hi ha una clara voluntat de tornar a vendre la dona- objecte. Es vol sexualitzar el treball femení.”

Sense títol
Les organitzadores de l’acte i les ponents.