Cristina Gironès Martín
El passat dilluns 9 de maig es va dur a terme la xerrada “Dones refugiades: invisibilitzades pels mitjans” al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Comptava amb les ponències de Cristina Mas, Montserrat Martínez, Pascale Coissard, i Isabel Muntané. El debat va girar entorn del tractament del conflicte siri i la manca de perspectiva de gènere als mitjans de comunicació.
La feminització dels demandants d’asil
Cristina Mas, periodista de la secció d’Internacional del dia Ara, va posar sobre la taula que aquests últims mesos s’ha observat un creixement en el número de dones refugiades, fet que no es tracta als mitjans de comunicació. Segons un estudi d’ACNUR, aproximadament el 23% de refugiats a Grècia són dones. Xifra que al referir-se a menors, arriba al 47%. Tot i que a priori sembla un tant per cent baix, va dir Mas, s’ha de posar en context. “Al principi de la crisi humanitària els refugiats eren homes que pretenien arribar al nord d’Europa; ara que ho han aconseguit, volen que les seves famílies hi arribin. És aquest punt en el que ens trobem ara”.
A Espanya, les dones demandants d’asil oscil·la entre el 35 i el 37%. Pascale Coissard, representant del CCAR, s’ha trobat amb un canvi important respecte als anys anteriors.
“Trobem moltes més dones que demanen asil; però és un asil temporal. Volen arribar a Alemanya”.
La dona als camps de refugiats: un actiu imprescindible
“La guerra de Síria és un conflicte contra la població civil. En aquest sentit, moltes dones han quedat viudes, i actualment són les que porten el pes de la família”, va remarcar Montse Martínez, periodista de El Periódico. Als camps de refugiats com Idomeni els homes han caigut en l’alcoholització o han desenvolupat malalties mentals, i són les dones que organitzen el treball i mantenen l’esperança de sortir d’allà.
La violència masclista, no obstant, hi és molt present. “Estem parlant de violacions, de casaments no consentits, de trata d’esclaves sexuals, de prostitució. A vegades les dones venen el seu cos per pagar el viatge a la seva família o el menjar. I d’això cap mitjà en parla. Es centren més en els problemes polítics”, va seguir.
“Quan es parla de les dones refugiades és per fer pena o per estigmatitzar-les”.
Cristina Mas va mostrar com a exemple un programa emès a la Sexta. “S’entrevistaven a refugiats. Malgrat haver tantíssimes dones, només es va parlar amb homes. L’única dona que va sortir portava burka”. Totes les ponents van coincidir en què la perspectiva de gènere era inexistent, i que, quan es parlava sobre dones refugiades, es cometia l’error de victimitzar o mostrar-les com a vulnerables, “i això no és gens cert”, va acabar Mas.
La invisibilització voluntària: por i protecció
Tot i que existeix una invisibilització dels mitjans de comunicació, també són moltes les dones que, no obstant, es neguen a ser gravades pels periodistes. Així ho va explicar Cossard. “No estan acostumades a estar exposades, i els pot fer por parlar-ne”. A vegades, però, la raó per no sortir davant de càmeres és la por. “Algunes dones pateixen persecució individualitzada pel fet de ser la viuda d’un opositor polític del règim. Llavors no volen visibilitzar-se pel temor a les represàlies, per protegir la seva família”, va concloure.
Deixa un comentari