1 de cada 3 joves troba acceptable o inevitable que el controlin a través d’internet
El mal ús de les noves tecnologies facilita el control i la seva normalització
Bernardo Facta
Núria Gebellí
Lucía Franco de Paz
*Aquest reportatge utilitza el genèric masculí per referir-se a tots els sexes.
“Fea!… ¡Sí tú!… Fea.” Aquesta és la primera frase que H, el protagonista de la pel·lícula A tres metros sobre el cielo, diu a una noia desconeguda que veu pel carrer a la qual pretén enamorar. Així comença una de les històries d’amor més conegudes entre els i les adolescents i una de les pel·lícules més vistes a Espanya en els darrers anys. La història segueix en la mateixa línia. Babi, la protagonista, conserva les virtuts de la “dona exemplar”, casta, bella, dolça, obedient. Ell, en canvi, pot ser gamberro, macarra i violent. Per tot això, és admirat per tots els homes i perseguit per totes les dones. Ell li diu: “Ay Babi, Babi Babi soy un cerdo, un animal, un bestia, un violento pero te dejarías besar por mí”. Ha de protegir a la seva xicota: “Ya me he peleado con bastante gente esta noche por tu culpa”. També, si és necessari, pot fer-la callar emprant les mans: el noi l’agredeix físicament. Aquesta violència i aquests comportaments són una part més d’una relació d’amor.
Ahir la Maria, una noia de 13 anys, va anar al cinema i ara parla amb les seves amigues de com els agradaria tenir una parella com el H.
Avui ha encès la televisió i ha vist un programa per trobar parella. Un noi havia de trobar l’amor entre un grup de noies. Tenien cites i es coneixien.
– Ell: “Quan estimo a una noia de veritat sóc molt gelós i protector“.
– Ella: “Això m’agrada”.
Les noies desfilaven per davant d’ell com objectes en un aparador, ell escollia. A més, si alguna d’elles se saltava les normes i parlava amb algun altre noi de fora, ell la castigava sense donar-li cita.
A la Maria li agrada el Miquel, un company de la classe. Ella remena per Internet i busca consell. Troba una web que li pot servir: adolescents.cat. Fa un test que es titula “Et van els amors impossibles?”. Una de les preguntes és “Has patit alguna vegada per amor?”. Les respostes són: “he patit, però no molt”; “sí, moltes vegades”, “no, de moment no”. Cap opció és “No”. La Maria veu que el patiment és una part més de l’amor.
Encara no ho té clar i mira un altre test que diu “Com seria la teva mitja taronja?”. La Maria no sap si el Miquel ho és, però creu que algun dia trobarà la seva meitat, amb la qual encaixarà a la perfecció.
Fins i tot, troba un post que li dóna respostes: “6 senyals que indiquen que li moles”. El primer senyal: “De cop i volta comença a fer-te likes a totes les xarxes socials”. El segon: “Sempre t’obre ell o ella al Whatsapp”.
La Maria podria ser qualsevol adolescent, tant noi com noia, que està construint la seva identitat basada en models com aquests.
L’amor romàntic
Els principals receptors d’aquests productes són joves, adolescents, que busquen models on basar el seu comportament i que miren la pantalla sense filtres, disposats a rebre i interioritzar el missatge. Van al cinema, on pel·lícules com “A tres metros sobre el cielo” o “Crepúsculo” animen als homes a ser una amenaça i a les dones a enamorar-se d’ells precisament pel que són. Un estudi realitzat per l’Observatori dels Continguts Audiovisuals (OCA) de la Universitat de Salamanca determina que les pel·lícules dirigides a un públic jove i protagonitzades per joves, reprodueixen rols de gènere i legitimen la violència masclista. Pel que fa a Internet, un altre estudi realitzat per Cristina Crespo, pedagoga que treballa a la unitat de Gènere de la Universitat de Barcelona, conclou que Internet reprodueix tots aquells rols i estereotips de gènere presents en la nostra societat. La dona a Internet té un paper de submisa, està cosificada sexualment i relegada totalment a les tasques reproductives. En canvi, l’home està apoderat, és dominant i exitós professionalment i socialment.
Les pel·lícules dirigides a un públic jove i protagonitzades per joves, reprodueixen rols de gènere i legitimen la violència masclista
Aquest imaginari que ens parla de l’amor romàntic reprodueix els mateixos mites i creences tradicionals sobre la mitja taronja, l’amor ideal i perfecte, la princesa delicada, el príncep valent, l’amor a primera vista i el final feliç per art de màgia. L’amor està associat a la dependència, la submissió i la necessitat de l’altra persona per sentir-se realitzada.
Raquel Escurriol Martínez, és terapeuta, psicòloga i sòcia cooperativista de Tamaia, una organització d’atenció a dones víctimes de violència masclista. Ella explica que els adolescents interioritzen aquests missatges a través de tots els mitjans que els hi arriben i els reprodueixen a la parella. Així, s’acaben normalitzant patrons de control i de possessió. No sembla possible per una majoria de joves entendre altres models d’amor que no exigeixin la fusió absoluta: “sacrificar-se per l’altre”, “som un”, “tu ho ets tot”.
De l’amor romàntic i el “no puc viure sense tu”, al “qui és aquell amb qui parles”, a vegades no hi ha més que un clic.
Amb les noves tecnologies totes aquestes dinàmiques van un pas més enllà. Internet i les xarxes socials han canviat les formes de relació i de comunicació del jovent. “T’estimo per Whatsapp, m’agraden les teves fotos a Instagram, tinc una relació complicada a Facebook i a la vida real no et demostro amor”.
Les noves tecnologies poden tenir implicacions molt positives però alhora tenen efectes perversos. De l’amor romàntic i el “no puc viure sense tu”, al “qui és aquell amb qui parles”, a vegades no hi ha més que un clic.
El control en dades
El principal fet a destacar és que, segons diferents anàlisis quantitatives, la violència de gènere es torna a reproduir en les generacions més joves. La macroenquesta espanyola de Violència contra la Dona de l’any 2015 revela que un 25% de les dones d’entre 16 i 19 anys que han tingut parella ha patit violència de control, una dada molt superior a la mitjana (9%).
Aquest control exercit aprofitant les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies es pot manifestar de diferents maneres: revisar el mòbil de la parella, controlar on està, indicar-li amb qui pot parlar, prohibir la presència de la parella en xarxes socials o prohibir-li tenir determinades amistats, així com el traspàs de contrasenyes com a mostra d’amor i confiança.
Es poden distingir dos tipus de violència de control: la subtil i la directa. La primera està normalitzada i es pot manifestar mitjançant accions com enviar un nombre excessiu de missatges a la teva parella per saber en tot moment on està, controlar si els missatges han estat llegits per la teva parella o demanar explicacions si la teva parella està connectada però no et parla. El control directe, en canvi, es pot identificar amb altres accions com vigilar quines amistats accepta la teva parella o obligar-la a esborrar fotos amb amics. Aquest ja no està tan acceptat socialment entre els adolescents com el subtil.
El control no és percebut com una agressió sinó com un fet quotidià que es tendeix a normalitzar. En aquest sentit, moltes noies poden estar patint ciberassetjament però en tenir una percepció baixa sobre els efectes no ho identifiquen com a tal. Això dificulta quantificar la dimensió del fenomen. L’estudi de Cristina Crespo demostra que el tipus de control més normalitzat entre adolescents és donar la contrasenya dels comptes a les xarxes socials, sota l’argument de “si no tinc res a amagar, la hi dono“.
El control no és percebut com una agressió sinó com un fet quotidià que es tendeix a normalitzar
Aquesta normalització del control entre els adolescents s’ha estès fins al punt que un de cada tres troba inevitable o acceptable controlar la seva parella. Són dades que es desprenen de l’informe del CIS ‘Percepció social de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut‘ del 2015. El mal ús de les noves tecnologies ha facilitat aquest control i ha contribuït en la seva normalització. El fet que aquesta conducta comenci a ser habitual facilita la seva reproducció i extensió entre els adolescents sota arguments de caire “com tots ho fan, no ha de ser dolent”.
El control, segons gèneres, s’exerceix de forma bidireccional. Tot i això, sí que hi ha diferències en els seus graus de normalització i intensitat, sense deixar de banda el grau més gran de vulnerabilitat al qual les noies estan exposades. Per exemple, en funció del sexe, les noies són més conscients de la desigualtat que els nois i per això rebutgen més que els seus companys la violència de gènere, però quan es pregunta per situacions de control, una de cada tres persones enquestades no identifica el control com a mecanisme de violència de gènere.
Les noies pateixen més control que els nois dins de les xarxes socials per part de les parelles
Estudis en l’àmbit nacional demostren que les noies pateixen més control que els nois dins de les xarxes socials per part de les parelles. La valoració d’un mateix pot presentar variacions segons el gènere. Ianire Estébanez, psicòloga especialista en la prevenció de la violència de gènere, es va trobar que a l’hora de valorar un ítem com si “la teva parella et fa més de 10 trucades-SMS al dia”, el conjunt dels nois ho consideraven violent en un 76,3%, amb un grau de “violència” de 2,64 sobre 5, mentre que, amb una diferència significativa, només el 37,3% de les noies ho consideraven violent, i quan així ho feien, tan sols li atorgaven un grau mitjà de 0,95 sobre 5. Aquestes dades confirmen per tant, una diferència en la percepció, significació, conseqüències o importància que noies i nois donen al mateix comportament. També, els nois, en general, mantenen posicions de major protecció emocional enfront del control (“a mi que no em controlin, m’angoixaria”), enfront d’una major tolerància, i per tant desprotecció, de les noies al mateix control (“ho fa perquè està interessat en el mi”).
L’educació
Com es poden millorar aquestes dades d’un jovent que creixerà i continuarà perpetuant els rols de gènere? «L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món» va dir Nelson Mandela. La visió general dels experts és que l’educació, la prevenció i la conscienciació tenen un paper clau. Però a l’hora d’analitzar el sistema educatiu, tant català com espanyol, ens trobem davant d’uns currículums escolars i universitaris mancats de la perspectiva de gènere.
Per una banda, Gerard Torrell, Coordinador del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) creu que l’educació emocional, la coeducació i el gènere haurien d’estar integrats des de la infància en totes les escoles. Defensa que és l’administració la responsable de garantir-ho, encara que actualment es faci esporàdicament a partir de tallers i formacions puntuals. També ho corrobora Xavier Cela, educador i co-coordinador de la línia de secundària i d’entitats de l’Associació Candela. Aquesta entitat defensa que les escoles haurien d’ensenyar a gestionar les emocions de manera igual en nens i nenes. Per exemple, la construcció social del gènere provoca que als homes els sigui més difícil expressar les seves emocions i que, a més, a l’hora de comunicar-se ho facin a través de la ràbia i agressivitat. En canvi, a les dones no se les castiga socialment per mostrar les seves emocions, tot i que se’ls atribueixen uns rols de submissió i docilitat.
Per altra banda, ens trobem davant d’una docència que no ha rebut cap formació per millorar l’ús de les noves tecnologies i educar segons una perspectiva de gènere. Com pot aprendre l’alumnat sobre temes que els seus mestres desconeixen? Aquest fet és donat perquè, de la mateixa manera que el gènere no està integrat en el currículum escolar, tampoc ho està en les universitats.
Aleshores, si l’educació no rep unes directrius del Govern perquè es treballi el gènere de manera transversal, qui ho fa? L’administració desenvolupa projectes puntuals. A més, hi ha iniciatives privades que també ofereixen recursos a les escoles i instituts.
Els diversos tallers que es fan a les escoles i instituts són clau. A la pràctica es pot veure una diferència clara entre les aules on ja s’havia treballat la coeducació i el gènere amb les que no. L’estudi de Cristina Crespo evidencia que entre l’alumnat dels centres on no s’ha fet cap programa de sensibilització, la violència de control està molt més acceptada.
En aquests programes de prevenció i educació, els experts es troben que els adolescents tenen clar què és la violència masclista. Però, més enllà de la teoria, quan s’aterra en les seves quotidianitats, el discurs comença a grinyolar. Per això és molt important que les persones fan les xerrades siguin especialistes en el tema per evitar caure en els mites que justifiquen la violència masclista.
A banda d’aquests tallers, també hi ha altres canals per on les entitats arriben al col·lectiu adolescent. Per una banda, hi ha centres com el SARA, un lloc on atenen a dones, adolescents i infants que vulguin fer consultes o que hagin patit violència masclista. Per altra banda, tenim molts espais virtuals plens d’informació i amb la possibilitat de fer consultes online o via telèfon. Són unes eines molt útils pels joves, encara que Torrell admet que costa arribar a aquesta part de la població. No hi ha sintonia entre els canals que utilitzen els experts i aquells on està el jovent. El teixit de xarxes socials per on es mouen els adolescents és constantment canviant, de manera que, a part de tenir especialistes en el tema s’haurien d’incorporar en aquests cossos d’experts community managers o publicistes. Posem un exemple. Una entitat podria fer servir Facebook per difondre la seva informació, mentre que l’audiència a qui es volen dirigir utilitza més Youtube.
Mòbils a les aules
Portar el mòbil a classe no només fa que l’alumnat estigui més estona connectat, sinó que presti menys atenció a classe. Per això, moltes escoles i instituts aposten per tenir unes cistelles on han de desar el mòbil en entrar a classe i l’agafen en acabar. Una professora de secundària, Lydia Sanz, afirma que ja des de primària hi ha una obsessió per estar permanentment connectats. Això xoca amb el desconeixement sobre tecnologies i xarxes socials de la majoria de les famílies. I encara que a les escoles s’organitzin xerrades, l’assistència és reduïda.
El “control” familiar
Com recomanen els experts que les famílies potenciïn un bon ús de les noves tecnologies? En primer lloc, destaquen que és molt millor evitar un control directe, com pot ser revisar les converses de Whatsapp o el Facebook dels fills i filles. Això podria causar un efecte contraproduent. En el moment que els pares violen la seva intimitat, els adolescents perden confiança i barren possibles camins de diàleg. A més, segons Raquel Escurriol Martínez, de Tamaia, aquest control pot potenciar la idea que ells tenen de l’amor romàntic. Poden sentir-se protagonistes d’un Romeu i Julieta modern i pensar: “ningú m’entén, la meva família no m’accepta i en canvi tu ets l’amor de la meva vida”.
Igual que a l’escola, en les famílies també és essencial que es treballi la gestió de les emocions. La millor solució és fer entendre a l’adolescent que, si mai té un problema, pot comptar amb els pares i mantenir els canals de comunicació oberts. Una manera d’introduir-los en l’immens món que ofereix internet és que l’ordinador estigui en un lloc comú, com pot ser el menjador, on es pot fer un petit control indirectament.
Reptes de futur
Les generacions canvien, les formes de comunicar-nos evolucionen, els mitjans tecnològics faciliten noves formes d’actuar… però el substrat de fons segueix sent el mateix. Les xarxes socials expressen i visualitzen una realitat ja existent. La realitat d’una societat que imposa llocs diferents per les dones i pels homes, la realitat d’unes relacions de parella que s’entenen com domini d’un sobre un altre.
Tanmateix, les noves tecnologies també tenen moltes potencialitats. Les accions de prevenció i sensibilització tenen en les xarxes socials i Internet el focus de difusió més divers per fer arribar la informació a aquells que es troben darrere la pantalla d’ordinador, portàtil, tablet o smartphone: el jovent.
Les noves tecnologies també tenen moltes potencialitats
Per tal de crear un món virtual diferent on els estereotips, els mites i les creences errònies no siguin l’únic que una persona jove pugui trobar a la xarxa, cal primer crear i construir nous missatges, nous models, nous espais on es faci un contrapès a tots els inputs negatius que envolten els adolescents.
Són necessaris espais propers al jovent, en un llenguatge senzill i on la teoria no tingui gaire cabuda, sinó que s’arribi al públic jove a través d’exemples i buscant empaties. Espais on es difonguin missatges alternatius que desmuntin mites, que potenciïn relacions sanes i una actitud crítica i de reflexió a l’hora d’observar el món.
Cal capgirar a la situació actual i el missatge ha de ser clar: “Si et controla, no t’estima”. Això s’ha de transmetre a tot arreu: a les escoles, als instituts, a les famílies, a les xarxes. S’ha d’educar en la igualtat i trencar amb els rols de gènere establerts. Als infants i els adolescents se’ls ha d’ensenyar valors com l’autoestima perquè quan pateixin relacions abusives sàpiguen detectar-les i plantar cara.
Cal capgirar a la situació actual i el missatge ha de ser clar: “Si et controla, no t’estima”
Ara s’ha posat el focus en el jovent i en les seves problemàtiques. Es parla del control i es comença a tenir consciència que és una conducta lligada a l’abús i la violència i que, per tant, té efectes perversos. Aquest és el camí perquè a poc a poc es posin més mesures per combatre’l i prevenir-lo, i que a la llarga hi hagi menys incidència.
Deixa un comentari