Júlia Massagué Castells
Marina Vinardell i Trota
La Sílvia Valle té 33 anys. Ha estudiat pedagogia, pastisseria i està cursant teologia. És activista en el foment de les relacions obertes i l’educació sexoafectiva. Es declara feminista i catòlica.
Cristianisme i feminisme
Xoca una mica posar cristianisme i feminisme en una mateixa frase. Són compatibles?
L’any 1592 es va establir la no llibertat d’interpretació de la Bíblia, fet que contrasta amb altres religions com l’Islam que sí que tenen aquesta possibilitat. Tot i això, jo no hi estic d’acord. La Bíblia té incoherències entre passatges perquè és un compendi de textos escrits per moltes persones en molts moments diferents. No es pot pretendre que tot quadri perfectament. Evidentment que per mi els textos tenen validesa, però no absoluta i jo els reinterpreto per sentir-me còmode.
Et provoca alguna contradicció?
La Bíblia em diu que no puc ser creient i homosexual. Quan veus aquestes contradiccions tens dues opcions: o acceptes una de les dues parts, o t’ho adaptes. En el meu cas, o renuncio a la meva sexualitat o a la meva espiritualitat, i en cap dels dos casos estaria còmode. No crec que Déu fes a la dona inferior, ni que tingués cap problema que dues persones adultes s’estimin independentment del seu gènere.
No crec que Déu fes a la dona inferior, ni que tingués cap problema que dues persones adultes s’estimin independentment del seu gènere.
T’has sentit qüestionada alguna vegada?
Sí, el problema és quan des de fora et diuen que no pot ser. M’han arribat a dir que com que estic perduda busco la resposta en Déu. És molt ofensiu perquè jo sóc una persona adulta que sap el que vol. Les meves idees sobten sobretot als moviments d’esquerra perquè veuen l’espiritualitat d’una manera infantilitzadora. No veuen la religió com una cosa on tu reflexionis sinó que la veuen com un dogma i a les persones religioses com a immadures que creuen que Déu ha fet el món perquè sí. S’hauria d’abandonar aquesta visió perquè les dues coses fossin compatibles.
Com a dona, cristiana i lesbiana em sento rebutjada per part de l’església, que no m’accepta, així com de diversos moviments socials que m’infantilitzen. A les feministes musulmanes no se les qüestiona tant perquè la gent desconeix l’islam. Aquí, però, la gent creu que sap molt més de teologia del que realment sap.
Com a dona, cristiana i lesbiana em sento rebutjada per part de l’església així com de diversos moviments socials que m’infantilitzen.
Aleshores, una cosa és ser espiritual i l’altra estar d’acord amb l’Església…
Exacte. Jo com a institució no estic d’acord amb l’Església; no m’agrada. No m’agrada la jerarquització que tenen, que la dona no pugui tenir cap càrrec de rellevància o les agressions sexuals a nens. Dubto molt que quan es va pensar l’Església s’hagués fet d’aquesta manera. De fet Jesús va fer fora els mercaders del temple perquè no es comercialitzés amb l’espiritualitat.
El món avança i l’Església no està arribant a la gent. Les persones cada cop són menys espirituals per culpa de les institucions, que són corruptes. El problema és acabar rebutjant l’espiritualitat, que ha existit des de sempre en totes les societats, per culpa d’una institució.
És a dir que no vas a missa.
No, quan estic molt trista vaig a la catedral a plorar (riu). Aniria a missa si conegués a la persona que l’oficia perquè des de la meva posició no em sento ben rebuda allà. Sé que probablement serà homòfob i sento que el discurs està buit. No necessito que un mossèn em parli per estar en contacte amb Déu. Per això ja llegeixo textos, estudio teologia i parlo amb persones que senten l’espiritualitat d’una manera semblant a la meva. No tinc relació amb gent de l’Església, de fet la majoria dels meus amics que són espirituals són musulmans i musulmanes.
La polèmica sobre l’anunci del Saló Eròtic
Públicament has donat suport a l’Amarna Miller, protagonista de l’anunci del Saló Eròtic d’aquest any. Què en penses de la polèmica que ha desencadenat?
L’anunci ha estat molt criticat, i l’Amarna també. La gent que munta el saló eròtic és la mateixa de sempre, amb la mateixa agència de publicitat i el mateix sponsor, Apricots. L’any passat l’anunci el va fer Nacho Vidal i ningú va dir res quan parlava de la pau però maltractava a la seva dona. Però aquest any tothom està atacant a l’Amarna Miller perquè “no és prou feminista” o perquè “és incoherent”. Et pot agradar o no el seu discurs, però la gent que va posar els diners, la productora i els caps del saló són els mateixos de l’any passat. Preguntem-nos perquè, si tot és igual que l’any passat, ara critiquem a l’actriu i ningú demana explicacions al guionista. Se’n diu misogínia, i ho explico en un diagrama al meu twitter. T’enfonsa molt més que la majoria de crítiques vinguin del moviment que tu estàs intentant defensar.
Amarna Miller està intentant canviar la indústria des de dins. El seu discurs té molta lògica. Tu has de pagar els factures, a vegades has de fer coses que no són del tot coherents. Però a la noia que treballa al Zara ningú li diu “ei estas treballant per inditex i contribuint a l’explotació infantil”. No, perquè entens que una cosa és com s’ha de guanyar la vida i l’altre el seu ideal. A ella ja li agradaria poder viure filmant només porno feminista, però per desgràcia no pot fer-ho així perquè no li arriba.
El porno feminista
Vas anar al Saló Eròtic a fer una xerrada sobre porno feminista. En què es diferencia de la resta del porno?
El porno hegemònic està enfocat a homes d’entre 25 i 50 anys, blancs i heterosexuals als quals agraden certes pràctiques considerades majoritàries. A més, fomenta uns cànons estètics molt normatius amb noies molt primes, operades i joves.
En resposta a això es fan dues propostes: el porno feminista i el posporno. Dins el porno feminista s’inclouen aquelles productores que generen un contingut diferent. Té el mateix objectiu que el porno mainstream, excitar l’espectador, però pretén oferir un altre tipus de porno dins el mercat.
Cal trencar amb tots els clixés sobre el porno feminista. No és només softcore, ni només per a lesbianes, i no només surten dones grasses. Això no és veritat. De porno feminista n’hi ha de molts tipus. Per altra banda, hi ha el postporno, que no pretèn entrar en un mercat per a poder lucrar-se del porno. És una mena d’expressió artística barrejada amb la performance, una aposta política. Pretén explorar allò que posa calent a l’autor i gravar-ho, però no té per què excitar l’espectador.
Cal trencar amb tots els clixés sobre el porno feminista. No és només softcore, ni només per a lesbianes, i no només surten dones grasses. N’hi ha de molts tipus.
Tot i això cal anar amb compte, ja que moltes productores de porno s’estan penjant l’etiqueta de “productora feminista”, i no ho són. Són productores de porno ètic. Són aquelles que ofereixen garanties ètiques a les persones que treballen dins el porno: que homes i dones cobrin igual, que es garanteixin condicions per evitar el contagi d’ETS o que estigui regularitzat. Com a qualsevol feina, bàsicament. Nosaltres diem que això és ètic i s’hauria de garantir a totes les productores, però no és porno feminista: una cosa és com treballes, i una altra és el contingut que generes. Si continues mantenint els patrons del porno mainstream, no ets una productora feminista. El jovent de 14 i 15 anys no rep cap tipus d’educació sexual i l’única manera que tenen de descobrir el sexe abans de practicar-lo és el porno. Si només veuen sempre els mateixos patrons, és com si de tot l’espectre sexual creuen que només existeix això.
Quin és el teu punt de vista sobre la sexualitat?
Des del meu punt de vista, mentre no es faci mal a ningú, crec que és totalment lícit explorar i conèixer. Per mi, la sexualitat és una part molt important de la vida en la qual, precisament per culpa de l’església, molta gent no està formada com hauria d’estar-ho. I ens estem fent molt mal.
L’Església i el feminisme tenen postures completament antagòniques sobre l’avortament. Quina és la teva?
Tot i que ara em defineixo com a lesbiana, vaig tenir una relació oberta amb un noi durant deu anys i em vaig quedar embarassada. Vaig avortar quan estava de 6 setmanes. Sabia que era el millor i el que havia de fer perquè racionalment no volia tenir un fill aquell moment. Estava vivint a Berlín, no coneixia bé l’idioma i no tenia feina. Tot i això, en algun moment vaig sentir culpa. Aquesta culpa és cultural, i l’Església hi té molt a veure. En canvi, a l’islam està permès l’avortament abans dels 4 mesos perquè es considera que el fetus encara no té ànima. Les musulmanes que avorten no tenen sensació de culpa.
1 Retroping