Júlia Massagué Castells
Sirin Adlbi Sirai és filla d’exiliats siris que van arribar a finals dels anys 70 a Espanya. Va néixer a Granada el 1982 però ha viscut la major part de la seva vida a Madrid. És arabista, politòloga, doctora en Estudis Internacionals Mediterranis i especialista en Teoria Política, a més d’activista opositora al règim dels Assad. Ella mateixa diu que treballa “sobre el pensament decolonial, moviments de dones arabo-musulmanes, feminismes islàmics, revolucions àrabs i islamofòbia”.
És autora del llibre “La presó del feminisme. Cap a un pensament islàmic decolonial” (2016), entre altres llibres i articles. El dimecres passat va fer una conferència a l’Espai Francesca Bonnemaison sobre “El pensament islàmic decolonial, una eina contra la islamofòbia de gènere” i nosaltres us n’oferim una crònica.
Adlbi es va mostrar contenta perquè l’aforament de 300-400 persones es va omplir en menys de dues hores i això vol dir que “la gent vol aprendre i escoltar”. Amb un llenguatge teòric i conceptual va conversar amb l’escriptor Helios F. Garcés sobre l’origen del patró colonial, la islamofòbia com a dispositiu del poder colonial i les “presons epistemològiques”.
L’origen del patró colonial
Per començar, Adlbi va apuntar que el patró colonial sorgeix el 1492, quan Europa per primera vegada en la història aconsegueix ubicar-se al centre del món, ja que posseeix les rutes de comerç internacional. Es van dur a terme aleshores tres genocidis: el dels indígenes a Amèrica, el dels musulmans i jueus a Espanya amb els reis catòlics i el de les dones a Europa a través de l’anomenada caça de bruixes. Tots aquests fets van assentar les bases per a l’existència de la Revolució Industrial i La Il·lustració amb una mentalitat occidentalocèntrica. Sirin Adlbi defensa que la colonialitat és intrínseca a la modernitat i que, per tant, és estructural, no una conseqüència.
Tot i que després de la Segona Guerra mundial van canviar els motlles, ara ens trobem en altres formes més complexes i invisibles de colonialitat, ja que es transforma el discurs orientalista. Segons la politòloga, “aquests motlles són nous però estan basats en estructures de poder colonial molt vells”.
“Els motlles són nous però estan basats en estructures de poder colonial molt vells”
Per tant, a diferència de les teories postcolonials, el decolonialisme entén que la colonialitat no es pot separar de la modernitat i que el món colonitzat ha de fer un esforç per sortir-ne des de la pluralitat. Davant de la complexitat teòrica i conceptual del seu discurs, Sirin defensa “la complexitat per explicar les coses, ja que la simplificació és homogeneïtzant i racista”.
La islamofòbia com a dispositiu de poder colonial
Adlbi afirma que la islamofòbia és un més dels dispositius de poder colonials i que és produïda pel sistema modern colonial que és: capitalista, cristianocèntric, patriarcal, sexista i blanc. Aleshores, com que el sistema és intrínsecament patriarcal i sexista, “no fa falta que parlem d’islamofòbia de gènere, ja que només dient islamofòbia ja s’entén que és patriarcal”.
A més, diu que aquest sistema intrínsecament patriarcal produeix un seguit de conseqüències polítiques, entre elles els “no-subjectes”. Per exemple, es construeix la “dona musulmana amb hijab” per representar a les milions de dones musulmanes; d’aquesta manera només són un simple objecte d’estudi, mai un subjecte per si mateixes. Aquest sistema afecta principalment a les dones musulmanes, no només perquè a través de la vestimenta són més visibles, sinó perquè representen només cossos i s’invisibilitzen les seves veus.
Les presons epistemològiques: què són i com funcionen
Adlbi explica que les presons epistemològiques “són un seguit d’estructures que ens imposa el món modern colonial”. Ens referim a un sistema internacional global, sexista i patriarcal que es basa en la sostracció i transferència sistemàtiques i culturals de 2/3 parts de la humanitat pel privilegi d’1/3 de la humanitat (l’home blanc occidental). Són discursos binaris que generen jerarquies a nivell global i que ens imposen una sèrie de discursos sobre gènere, desenvolupament, democratització o feminisme hegemònic. Sirin explica que “se’ns imposa aquesta presó que funciona a través d’un patró de poder multidireccional i multiforme; es tracta d’un espai molt ampli i variable perquè quasi no podem ser conscients de la seva existència”.
“[La presó] es tracta d’un espai molt ampli i variable perquè quasi no podem ser conscients de la seva existència”
L’objectiu últim d’aquesta gàbia és produir un únic subjecte que té un lloc des d’on poder ser i parlar: l’home blanc occidental. L’altra cara, per tant, és la producció del no-ser, totes les altres persones com a buit no existent (per exemple “la dona musulmana amb hijab”, com ja s’ha dit abans).
A més, l’escriptora va explicar que “hi ha diferents formes de colonització que estan interconnectades i tenen el mateix patró de poder”. Aquestes imposen qui parla, com es parla i a través de quins termes.
Proposta d’alliberació de la colonialitat com a patró del poder modern
Sirin defensa que “l’únic camí passa per la consciència de la nostra ubicació en aquestes jerarquies”, és el que ella anomena la consciència del “no-ser”. Implica que tots i totes hem de fer una crítica a occident que silencia veus de dones i altres formes de ser i estar; “hem de trobar el nostre lloc i formes de lluitar, trobar formes de no formar-ne part, hem de ser conscients dels nostres privilegis i de com afecten els altres”. Cada grup oprimit ha de reflexionar dins d’aquest gran grup. Hi ha d’haver un diàleg que escapi del monòleg occidentalocèntric, que sigui múltiple. “S’ha de començar un diàleg crític d’igual a igual que parteixi del reconeixement de l’heterogeneïtat del món on vivim”.
“L’únic camí [cap a l’alliberació] passa per la consciència de la nostra ubicació en aquestes jerarquies”
Deixa un comentari