Júlia Massagué castells

El passat dissabte, una cinquantena de dones es van reunir al pati del Centre Cívic Can Deu de les Corts per parlar sobre com el llenguatge pot ser una eina en la lluita feminista. El debat, organitzat per Cortsenques Dissidents, és el segon d’un cicle que va començar el dissabte 4 de febrer, on es va parlar d’autoplaer, i que s’acabarà el dia 25 del mateix mes. En els següents debats es parlarà sobre ser dona al món laboral i l’avortament.

Aina Sanosa, membre de Cortsenques, considera que encara que hagin vingut menys dones que l’any passat, segueixen estant molt contentes de l’acollida que estan tenint els cafès. També apunta que “l’any passat van venir moltes dones a fer pinya, sobretot al primer cafè, a causa dels comentaris masclistes que vam rebre a través de les xarxes socials i l’esdeveniment del Facebook”.

Del debat del passat dissabte en van sortir una sèrie de reflexions molt interessants que s’exposen a continuació.

Repensar els termes

 Per començar, es va parlar sobre quines fórmules, a part d’usar termes inclusius com ara “criatures”, “infants” o “estudiantat”, es poden fer servir per referir-nos a un col·lectiu, com ara:

  • El desdoblament: “Tots i totes”, “les nenes i els nens”.
  • El femení genèric: “les treballadores”, “les clientes” (per referir-nos a tot el col·lectiu que inclou tot tipus de persones).
  • La “x”: “totxs”, “noixs”.

 Tot i això, es va dir que pensar que el llenguatge paritari és només el desdoblament, és una gota d’aigua en l’oceà; és a dir que ha d’anar acompanyat d’expressions inclusives i feministes. A més, es va comentar que d’aquesta manera es queia en el binarisme home-dona, encara que no és així si la concordança es refereix a persones. Per exemple: totes (les persones). També es va dir que el mètode de la “x” és excloent amb les persones invidents, ja que no el poden llegir, i que a més és molt difícil de pronunciar en veu alta.

img_20170211_120619
Una cinquantena de dones es van reunir dissabte passat al Centre Cívic Can Deu per parlar sobre com la llengua pot ser una eina en la lluita feminista. Fotografia: Júlia Massagué.

També es va arribar a la conclusió que abans de fer servir el pronom neutre, s’ha de tractar en femení per visibilitzar el problema, tot i que és el pas següent. A més, es va considerar que s’ha de diferenciar per gènere en situacions concretes, com ara quan no es respecta la paritat. Per exemple, en unes nominacions no direm que hi ha 157 nominades si només 7 són dones; direm 150 nominats i 7 nominades perquè és important remarcar que en “x” gala només hi ha 7 dones nominades.

La cura del llenguatge oral

 Es va dir també que en el llenguatge oral és molt difícil ser acurades, ja que anem construint el discurs a mesura que el diem i és poc pràctic parar-nos a pensar en cada terme. Tot i això, es va dir que en aquesta estona que es parla i es pensa està la lluita i que la comunicació és una de les eines de lluita més fortes que té el feminisme. A més, es va dir que quan una cosa no es nomena, no existeix i que la dona en el llenguatge no existeix o està menyspreada.

A vegades, però, el femení genera rebuig, per exemple quan es tracta a un home. Es va comentar que és més gran l’estigma que la confusió i que a través del llenguatge estem anant directes a atacar el privilegi. Es va dir que sovint quan un home utilitza el femení se’l veu com un “tiu guai progre” i quan ho fa una dona, se la veu com una exagerada.

A través del llenguatge estem anant directes a atacar el privilegi

També es va parlar sobre que quan es busquen noves expressions sovint es cau en l’androcentrisme, com per exemple “no em toquis els ovaris”. Tot i això, es va dir que encara que sigui continuar sent androcèntriques, és un primer pas i potser d’aquí a uns anys hem creat una expressió diferent i més correcte.

El dret a la ira 

També es va comentar la importància del llenguatge no verbal, ja que compon el 93% de la informació que es transmet en una conversa. És a dir la facció de la cara, els moviments, el to de veu… també s’ha de tenir en compte i ha de complementar el llenguatge inclusiu. Tot i això, es va reivindicar el dret a la ira, ja que les dones també tenim dret a enfadar-nos sense que això sigui estar agafant un rol patriarcal; no és perquè ho facin ells, sinó perquè nosaltres també podem. Algunes consideraven la ira com una energia positiva si era per defensar-se i no per oprimir.

El dret a la ira: no és perquè ho facin ells, sinó perquè nosaltres també podem

Tot i que tenim dret a enfadar-nos, es va detectar que a l’hora d’expressar-nos quan estem enfadades ens falten termes per fer-ho perquè la gran majoria d’insults són patriarcals, i n’hem de trobar de nous.

Anuncis