Cristina Gironès
“La situació de la dona xilena a l’actualitat és molt precària”. Amb aquesta frase Isabel Allende, escriptora i premi Nobel de literatura va començar la seva conferència a la Universitat Diego Portales. La càtedra en Mujeres y medios la va convidar per parlar sobre feminisme i societat, i engegar així el segon semestre del curs escolar.
Educació catòlica i masclisme social
La intenció general de la xerrada era el de tractar el masclisme i l’evolució de la societat xilena cap a l’igualtat real. Un dels primers temes que va abordar Allende va ser el de l’educació patriarcal. La seva criança va tenir molt a veure amb el seu posterior desenvolupament com a dona apoderada i feminista, tal com va assegurar: “Quan era petita no podia fer el mateix que els meus germans. Quan vivia allà (Líban), per ser nena havia d’anar del col·legi a casa. No tenia vida social”. És des de ben petita que l’escriptora xilena s’adona que no vol assemblar-se a la seva mare, sinó al seu avi.
“La dona que s’encarregava de cuidar-nos (als seus germans i a ella) m’odiava. M’estirava dels cabells i em maltractava”. La seva infantesa va coincidir amb les dècades dels 40 i 50, un moment en què Europa encara s’estava recuperant de la Segona Guerra Mundial i Amèrica començava a emancipar-se políticament. Tot i això, Xile va quedar socialment estancada en un sistema profundament misogin, basat en una organització social autoritaria i patriarcal, que va reforçar el masclisme implícit al país llatinoamericà. El rol de les dones quedava relegat a un treball de cures per les classes baixes i a una funció purament estètica per les adinerades.
En aquest moment, va dir, començava a sentir una ràbia interna a la que no trobaria solució fins molts anys després. “No va ser fins que vaig començar a llegir escriptores europees i estatunidenques quan vaig adonar-me que el que jo sentia no era una malaltia. Existia alguna cosa al món, un llenguatge articulat que parlava del que jo sentia, de les injustícies socials que patia la dona pel fet de ser dona. No estava boja, tal com deia la meva mare”.
L’armari del tío Ramon i com sortir-ne
Quan era més gran, la mare d’Allende es va casar amb un altre home, el ‘tío Ramon’. “El seu armari era ple de revistes Playboy, xocolata, cigarrets i whiskey. Sempre que podia, anava a l’armari”, va seguir l’escriptora. Va ser amb les Mil y una noches i els relats eròtics quan Allende va començar a rebelar-se contra l’educació conservadora. “No tenia cap referència, no sabia ni què era una erecció”.
“Cada vegada sentia més ràbia contra la societat i el rol que m’havien imposat”. El masclisme, l’amor romàntic, l’autoritat. “La policia, el govern,… tot era masculí”. El gran pas i acostament al feminisme de l’escriptora va ser amb la revista Paula, que va néixer amb la intenció de remoure la consciència de l’època. Aquí és, també, quan el nom d’Isabel Allende comença a fer-se conegut. “La publicació de l’entrevista a una dona infidel va causar furor en aquell moment. Xile no podia concebre que una dona pogués tenir amants”.
“Estem recuperant l’entusiasme”
El nou llibre d’Allende, Más allá del invierno, relata la vida de diverses dones en situacions diferents, amb identitats diverses i originaries de llocs totalment oposats. “Volia demostrar com totes les dones tenim els mateixos problemes, vinguem d’on vinguem. És evident que seran més fàcils de superar per algunes dones que per d’altres, pels diners, la societat. Però totes sentim la mateixa opressió”.
Molt crítica amb el seu país, Allende va acabar la conferència sentenciant que, encara actualment, Xile era “un país molt conservador”. La legalització de l’avortament en tres causals es va aprovar fa tot just una setmana, però l’escriptora creu que hi ha esperança. “Vivim un renéixer del feminisme, les dones joves estan molt polititzades i no callaran. Vivim una recuperació de l’entusiasme de la segona onada”, va acabar.
Deixa un comentari